La història de Cupido i Psique, que narra Apuleu en la seua novel·la filosòfica L'ase d'or, és l'antecedent de les narracions que tracten sobre l'animal - nuvi; són contes de fades al·lusius al segrest d'una bella jove (generalment amb dues germanes majors) per part d'un animal que gràcies a un petó d'amor recupera la seua aparença de príncep seductor disposat a compartir la vida amb l'estimada. L'amor en aquest tipus d'històries ocupa un paper redemptor. Gràcies a l'amor es restitueix la possibilitat d'una relació que semblava impossible. D'entre els relats cal destacar La Bella i la Bèstia de: Madamede Villeneuve (1740) i una revisió molt abreujada d'aquesta obra de Madame Leprince de Beaumont (1756).
La narració de Cupido i Psique, s'aproxima a la de La Bella i la Bèstia en els següents temes: la prevenció de la jove, el bell galant que subjeu sota la figura del monstre, la transgressió del que s’ha prohibit[1], el periple expiatori de la jove i el final feliç.
El monstre en ocasions és sols una persona amb un gran defecte físic ( de naixement o ocasionat per un accident) com en Cyrano de Rostand, El geperut de Notre-Dame de Victor Hugo o El fantasma de l'Òpera de Gaston Leroux.
FIMOGRAFIA
- La Bella i la Bèstia,( Beauty and the Beast, 1991, Disney), un majestuós espectacle musical, és bàsicament fidel a l'original, introdueix en ell interessants variacions, com que les germanes envejoses siguen substituïdes per Gastón, un altiu pretendent de la Bella, convertit en l'inrevés absolut de la Bèstia: atractiu per fora i monstruós per dins. Encara hi ha altres canvis, que fan encara més complexa la narració: la Bèstia del film no resulta ser bona per naturalesa, sinó que arriba a aqueix estat després d'una llarga expiació. Es tracta d'un príncep castigat per haver rebutjat una rosa que li oferia una vella, sota l'aspecte de la qual no va saber descobrir a un fada bona. Aquesta expiació serveix, a més, per a introduir un factor temporal potenciador d'un suspens melodramàtic, predilecte dels films marca de la casa: la rosa del conte adquireix característiques màgiques, ja que , quan perda l'últim pètal, el príncep quedarà definitivament convertit en un monstre. L'èxit d'aquesta pel·lícula de dibuixos animats -i el seu caràcter adult- es deu, al marge de la imaginació visual que desborda, a la introducció d'altres factors argumentals llunyanament emparentats amb el conte; per exemple, procedent directament de Cupido i Psique, el tema de la curiositat de la dona, que no dubta en visitar l'habitació prohibida, traint la confiança del seu raptor. La Bèstia, airada com Cupido, l'expulsarà, encara que després s’ apiadarà de la jove i la salvarà de l'atac d'uns llops. Per tot això, la pel·lícula pot concebre's com un melodrama sobre l'aprenentatge de l'amor, un període d'iniciació de fàcil identificació amb els sentiments del públic. El film de Disney també és una paràbola sobre la solitud i el rebuig d'una comunitat cap als éssers diferents. La pel·lícula inclou una part final (inexistent en el conte original) en la qual esclata el conflicte entre la comunitat i el monstre, que culmina en l'atac final dels habitants del poble al palau encantat.
- La mujer pantera (1942 Cat People)
- Drácula,( 1992 Bram Stoker)
- King Kong, ( 1933)
- Eduardo Manostijeras, (Tim Burton, 1990)
- El fantasma de la ópera (1943)
- El jorobado de Notre-Dame (1997 Disney)
- Etc.
[1] En Barba-blava trobem l'inrevés, doncs ja no és un príncep amb aparença de monstre, sinó sota un marit respectable es troba un monstre.
